Hong Kong 2015

As time passes I wish more and more to be a simple man. Get away from all the trouble invented to sedate my instincts. I want to develop my natural skills. Not just live, but survive. Surrender to my wild side pushing me to get lost, to find myself. To lose in order to find again. Let go of everything to build from scratch. I want to feed this intrepid thirst that is constantly yelling at me that life is a fight, and that only when we fight we can feel alive. And nevertheless wait for the day I can settle down and watch the days go by, next to that one person. I know, despite fear, that a man only needs this to be happy. And so I see myself, in some years. Like the warrior that stored his weapons and lived in peace with what he did, with what he does and does not have. And the past is not longer a nightmare for him. He only waits patiently for the future, only his self-confidence as a mate, gained through experience in his battles. His faith is the bed on which he lies, allowing him to live by the moment, never look back nor ahead.

Sense cap mena de dubte un viatge que em marcarà per sempre, pels canvis (i les reflexions que aquests m'han fet fer) que la vida, el karma o la sort han propiciat. Mai un camí m'havia dut a un lloc tant diferent del que les meves expectatives imaginaven. Al final, quan surts a la deriva, la vida acaba trobant les raons més insòlites per a fer-te entendre que amb l'actitud adient, es pot conquistar qualsevol indret, i trobar-hi amistats per sempre, estones que queden gravades a foc al teu esperit, i la certesa d'haver trobat un lloc al món on poder viure.

A Hong Kong vaig anar a jugar-m'hi el cor, la gran ciutat, la Nova York asiàtica. Escapant dels embussos i gentades, vaig decidir provar sort amb WWOOFF, una mena d'organització que promou el voluntariat en granges orgàniques a canvi d'allotjament i menjar. No ens desviem, el motiu que em duu a Hong Kong... El de retrobar una persona que em va marcar en el passat. I entregar un missatge que feia temps que duia dins i que la vida m'ha ensenyat que no es pot donar per cap altra medi que les pròpies cordes vocals buidant el cor enmig d'un contacte visual capaç de generar potencial elèctric.

Així doncs, el 13 de Gener de 2015 cap a les 14h em despedia de la meva mare i germana, que m'havien acompanyat a l'aeroport, per a fer un camí de gairebé 24h fins a arribar a la meva destinació. Al mateix temps nerviós i impacient, vaig suportar una teletransportació d'unes 20 hores per aparèixer, per primer cop en la meva vida, a Àsia, i fins al moment, l'indret més llunyà on havia estat. Un cop arribar encara vaig haver d'agafar un bus fins al “poble” de Fan Ling, que suposava gairebé dues hores de camí més. Un cop allà prenia l'últim transport, un Green MiniBus de Hong Kong. Són uns autobusos petits que fan microitineraris que connecten els nuclis urbans amb les poblacions petites colindants. En el meu cas, Hok Tau Wai. Es tracta d'una comunitat molt remota, situada a uns 10km de Fan Ling (New Territories), ben a l'entrada del parc natural de Pat Sin Leng. Arribava a la granja cap a les 20:00, on m'hi esperava l'Agustine, l'amo. Em va ensenyar ràpidament la granja i em va explicar quines serien, a grans trets, les activitats rutinàries que havia de fer cada dia.

La granja és petita i donava un aspecte de desorganització general. A l'entrada hi havia el prefabricat on jo m'allotjava, que tenia una llitera, unes quantes postades, i tota mena d'aparells per a combatre la calor a l'estiu (un fotimer de ventiladors, vaja). Un petit calefactor per a escalfar-ho, i postades plenes de llibres en xinès que (encara) sóc incapaç de llegir. Seguint el tour per la tarima de formigó en que estem, trobavem un porxo molt gran, amb una mica d'habitacioneta al mig. A l'inici era un magatzem ple de merda d'objectes vells que s'havien anat acumulant al llarg dels anys. Més endavant se'ns va assignar la tasca de buidar-lo per a que passés a ser una oficina. Seguint per la tarima porxada hi havia unes taules on dinàvem, els frigorífics que desaven provisions de menjar i, finalment, la cuina. Tot plegat un ambient deixat on la pols i els animals convivien amb la cuina rudimentaria amb aixetes que semblaven més de mànega que de pica. M'encantava. Baixant les escales des de la plataforma de formigó teníem varis hivernacles i el que vindria a ser l'era. Predominaven les plantacions d'hortalisses, majoritariament enciam. A l'altra banda de l'era hi havia una mena de cobertís on desaven el que no està escrit. Era com una butxaca del doraemon on s'hi podia trobar des de compost i fertilitzant a tota mena de peces de tuberia plàstica, passant per eines oxidades. Per a mi, que duc anys acumulant eines amb esforç i m'agrada tenir-ho tot endreçat (o com a mínim, en bon estat) era una mica xocant veure les aixades i pales amb la part de ferro sucada en el reg d'aigua... Més d'un cop em vaig tibar dels cabells. Per acabar, hi havia dues basses on criaven peixos per a vendre a mercat o per menjar a la granja. De fet, una de les coses més genials era el fet que si ens venia de gust peix per sopar, teníem llicència per pescar-ne un i fer-lo. Més fresc impossible :).

L'Agustine s'havia quedat esperant-me, ja que normalment deixaven la granja pels volts de les 17-18, així que tant bon punt acabada la visita, va marxar i em vaig quedar per explorar la granja, conèixer els animals, i descansar del llarg viatge. A l'endemà vaig conèixer la plantilla sencera: El senyor Wu, un senyor gran que juntament amb la Ying Ze, una dona també gran, s'ocupaven de la granja. L'Agustine i la Teresa es dedicaven més a l'explotació dels fins pedagògics de la d'aquesta, realitzant xerrades i tallers per a escoles o professionals que vulguin aprendre sobre l'agricultura orgànica. També hi havia l'Àlex, un nano d'allò més trempat que treballava subvencionat pel govern en un projecte per a l'obtenció de fertilitzant a la granja. Venia pocs dies, però s'agraïa molt la seva companyia. El primer dia va ser dur. Al matí, com cada dia, tenia que medir la temperatura de les cinc petites peixeres que tenien dins d'un hivernacle, i després de les dues basses exteriors. La meva tasca aquell dia va consistir en arrencar les canyes de blat de moro d'un camp sencer. Cada vegada que tibava el tall feia prou força per aixecar 50kg, calculo. Del terra sortien les arrels, que s'havien extès prou pel sòl com per endur-se amb elles un tou de terra considerable. La tasca era molt dura físicament i l'esquena aviat se'n ressentia, més encara quan havia estat despert des de les 01:30 de la matinada, maleït jet lag.

Aquell dia tenia una càrrega afegida a l'ànima que no em deixava viure... El fet d'estar tant aprop d'aquella persona i tot i així no haver-hi pogut estar. Decidit a treure'm un mort de sobre, a les 18:00 agafava el mini-bus cap a Hong Kong ciutat. Una mica precipitat, però despres de viatjar 24h i treballar dur al camp, necessitava satisfer la pregunta per la qual estava fent tal sacrifici.

M'esperava a l'estació de MTR de Wan Chai, a l'illa de Hong Kong. Havia estat pensant en aquell moment durant bastantes setmanes, com una bola de neu que s'havia anat fent gran al meu cap i arribava el moment de saber si la vida m'estava donant una senyal, o només una lliçó. Tota la tensió s'acumulava al cor que em bategava com un boig mentre caminava per les estacions de metro de Hong Kong, a cada canvi de línia, més aprop del coneixement, de la llibertat. Ai las, no vaig trobar la persona que jo cercava. En el seu lloc hi havia algú que també m'estimo, però que havia renunciat a la perspectiva sobre la vida que una vegada vam compartir... Va ser una caiguda gran i dolorosa. Altre cop em trobava al llit incapaç de dormir, com si en comptes d'un matalàs, estigués estirat a les brases que em cremaven mentre intentava recordar com ho havia fet feia tant temps per retrobar l'esperança... Res de nou però, i la vida no ens fa més immunes a les caigudes. Si per cas ens fa més forts per aixecar-nos més de pressa després de cada caiguda. I així em vaig sorprendre a mi mateix trobant la pau amagada en la causalitat que sempre amaga l'atzar. Només havia d'esperar per a que es manifestés. També tenia persones molt importants fent-me costat en la distància. Les sentia tant lluny i, a la vegada, tant a la vora. No els podré agraïr mai prou que aquella nit, a desenes de milers de quilòmetres, em fessin sentir tant aprop de casa i d'ells mateixos.

L'endemà m'esperava feina dura, i això em feia sentir bé. Deixar la ment en blanc mentre deixo que el meu esperit es dignifiqui per mitja del treball físic. Era la vida que havia vingut a buscar. L'oportunitat d'explotar tantes qualitats de mi mateix que sentia que em cridaven, atrofiades, cada cop que mirava per la finestra, pressoner en una oficina. Treballava molt més dur, però en comptes de tenir més gana, em sentia més ple en tots els aspectes. Sentia que realitzava un treball que impactava directament en les necessitats de les persones, i no pas en l'ambició d'aquestes. No tenia horaris ni havia de conduïr cada matí una hora sobre els rails que havien marcat els meus pneumàtics al llarg de tants i tants dies del trajecte rutinari que ja feia més sedat que conscient. El fet de no tenir horaris feia que em llevés més d'hora, amb el cant dels ocells, i esmorzava amb tota la tranquilitat esperant per donar-li la benvinguda al sol. Reflexionant em donava compte que durant la meva vida anterior, sempre anava amb el temps massa just com ni per tansols parar-me a prendre un got de llet assegut. Si entrava a les 10 i tenia una hora de camí, em llevava amb el temps just per arribar. Això passa quan la teva vida no t'omple. I el meu esperit cada dia estava més cansat de portar aquest jou al damunt. A Hok Tau Wai em vaig sentir lliure de tot.

Així doncs, la vida em va portar amb el nou dia una bona sorpresa que em va donar la senyal que necessitava... Per a mirar al cel i tornar-lo a veure'l blau. La Teresa em va comunicar que un Basc arribava a la granja Diumenge, cosa que em va donar més esperances de que al final acabés amb una experiència bonica. A més, aquell dia vaig conèixer la Suki. Una de les persones que va contribuir per fer d'aquest un viatge genial. De professió és paissatgista, i va venir un matí a la granja per veure l'ambient i ajudar una estona en les tasques. Concretament, aquell dia tocava anar a cercar maons a una esplanada que quedava a uns 500m de la granja. El sol picava fort i s'agraïa poder tenir conversa amb algú mentre empenyíem els carretons pels camins trencats sortejant pedres i bassals. En acabar em va oferir d'ensenyar-me Hong Kong el cap de setmana següent al que venia, i vaig accedir encantat. No tenia gran curiositat en veure la ciutat (al cap i a la fi no és res més que això), però almenys no volia sentir-me culpable d'anar a Hong Kong i no visitar les coses més importants. A més la Suki ''S'ho va currar molt''. Però això ja arribarà.

Divendres es va acabar aviat i dissabte vaig decidir anar a provar una ruta de senderisme pel llac que hi havia a la bora de la granja, a aproximadament un quilòmetre o dos cap al nord. Al final, mig intencionadament, em vaig perdre. Volia distreure'm així que em vaig desviar de la ruta per que en comptes d'una hora, en trigués tres. També em va permetre veure algunes vistes bastant boniques que van contribuïr a que mantingués la vista al cel i no al terra. Aquell cap de setmana va acabar molt bé. Diumenge un grup de wwoofers de Hong Kong van venir a passar el dia a la granja. Allà vaig poder conèixer un munt de persones inquietes per sortir de casa, que havien tingut experiències de wwoofing a llocs com Japó o Korea. També gent que, malgrat no havia fet wwoofing, hi estava interessada i compartien la sed de descobrir. Varem passar el dia cuinant plats dels diferents indrets on havien estat. Jo, naturalment, vaig fer pà amb tomàquet. No sóc prou bon cuiner com per fer res més elaborat, i per altra banda tansols fer el pa ja va significar tot un repte per a mi... :P. Entre totes les noies n'hi havia una que em va cridar molt l'atenció. El seu nom era Jessie, una noia molt atractiva que havia estudiat 'Event Management' a Australia. En parlar amb ella vaig sentir una connexió molt especial que no podia resistir intentar explorar. Després de dinar, encara estava liat preparant el maleït pa. Quan el vaig posar al forn, vaig inspirar fort en un intent de superar la meva timidesa, i m'hi vaig acostar per a parlar-hi. Em va explicar que el poble on vivia era d'allò més bonic, i que sense dubte hi havia d'anar. No sé d'on em van sortir les forces, però li vaig proposar que el cap de setmana podríem anar a fer una mica de senderisme junts per Sai Kung, el poble del qual m'estava parlant. Malgrat al començament va accedir-hi, després ho va acabar cancel.lant, tot i que encara va deixar la porta oberta per a sortir a sopar un dia... Això també arribarà.

Finalment, quan tots van marxar, va arribar en Josu. M'és impossible, a hores d'ara, continuar aquesta història de forma objectiva. En Josu era un viatger consumat, i de seguida vam encaixar. Era increïble com el nostre diàleg anava formant un mirall l'un en l'altre mentre anàvem recorrent els detalls de les nostres històries. Era un cuiner excel·lent, i el primer dia vaig poder redescobrir la truita de patates, que fins aleshores havia odiat tant... S'havia acabat el no sopar... I el estar sol amb els meus pensaments. En aquell moment va aparèixer i em va salvar de torturar-me a mi mateix. Va tenyir aquesta història del color de la diversió i l'amistat.

No hay dos corazones más afines, ni dos almas más gemelas, que los de dos viajeros solitarios que se encuentran en el camino. El uno en el otro se inspira y se ven a sí mismos al mismo tiempo. Contigo compartí mucho más que tiempo. El trabajo duro forja las mejores amistades, y así es como siento la nuestra. Gracias por la inspiración, por las puertas abiertas que me has descubierto, por escucharme y por dejarme escuchar. Por compartir tu inquietud y por beber también de la mía. Por hacerme ver que los que hacemos camino solos, estamos juntos. Salvaste mi viaje con tu viaje, y jamás podré agradecértelo suficiente.

Els dies a la granja passaven bastant de pressa ara que compartia la càrrega de treball. Les tasques s'acabaven més ràpid i eren més entretingudes discutint les solucions amb en Josu. A les tardes ens quedàvem sols i podíem implementar idees de bomber com fer pizza, baixar a sopar a Fan Ling, o banyar-nos a la pressa que hi havia a un parell de quilòmetres de la que ja he parlat. L'aigua estava a uns 13-14 graus, i vaig aprendre la lliçó: mai diguis 'a que no hay huevos a...' a un basc. No obstant són aquelles petites coses que van omplint el teu camí d'anècdotes divertides, i que sempre recordarem amb un fart de riure quan ens retrobem. Un dia a Fan Ling, en Josu es va posar a jugar a bàsquet a un camp públic que hi havia. Mentre jo observava, un noi se'm va acostar i va començar a parlar-me. Es deia Kenny, d'Austin, Texas. Era un missioner cristià que estava allà per a escampar la paraula de Jesúcrist entre la gent. Malgrat al principi no vaig poder evitar fer alguna pregunta provocativa i discutir amb ell respecte als nostres credos, de seguida vaig veure que no pretenia (o no era el seu objectiu) transformar-me en un cristià debot. Al contrari, va resultar ser una persona molt íntegra amb la que vaig poder compartir bones estones i, cap al final del viatge, conèixer als seus amics. L'Alícia, la Lorena i en Flavio, principalment. Tots varen compartir amb mi la seva fè i les seves experiències i raons que la suportaven. I jo vaig compartir amb ells la meva filosofia de vida i quina era la mena de fè que jo practico. En Flavio fins i tot va venir un dia a la granja a treballar amb mi i a veure el llac. Dies de vida senzilla, de treball dur i d'oci sense horaris i connectant amb tothom amb qui casualment em trobava. De ben segur que noves experiències vindran, però també, de tant en tant, sé que recordaré aquells dies amb nostalgia i un somriure a la boca. Tots ells saben que tenen una casa a Catalunya si mai passen per aquí de visita.

Un dels dies vaig també anar a visitar a la Jessie, la noia que havia conegut a l'event de wwoofers. Sai Kung, el
poble on vivia, és un dels indrets més bonics que vaig poder trepitjar a Hong Kong. Recordo com em va meravellar la vista des del mini-bus, quan passant per la carretera costanera, podia veure tota la bahía plena de petits vaixells fondejats. Al fons de tot es visualitzaven els illots que hi havia escampats pel mig del mar, a com a màxim una o dues milles de la costa. Un panorama preciós que només va millorar quan vaig arribar al poble i vaig veure el passeig marítim. Els vaixells que hi havia amarrats tenien un aspecte d'allò més bohemi, i combinat amb les llums dels garitos de marisc, produïen una imatge digna de postal. Allà em vaig trobar amb la Jessie, una persona que ha fet de Hong Kong un lloc molt especial per a mi. Vam passejar mentre parlàvem de les nostres històries i ambicions futures, de la mena de vida que ens agradaria dur. Va ser més que això, darrere de les converses i anècdotes gracioses, la vida m'estava dient que malgrat les coses a vegades no surtin bé, hi ha persones que comparteixen molt amb mi. Que la dona ideal existeix. Com per un efecte kàrmic, les nostres afinitats van fer que la nostra connexió aprofundís molt ràpidament, convertint-se ella en algú realment especial. Tant de bo haguéssim tingut molt més que una nit per continuar gaudint d'aquella sensació. Però els dos sabem que mai es marxa d'un lloc per sempre, i aquesta idea va fer més fàcil poder dir-li adéu per ara. Els dos teníem camins separats a curt plaç, però això deixa obert el futur i estic ben segur que algún dia crearé la oportunitat per a nosaltres.

Els dies a la granja passaven tranquils, però ràpidament. El segon divendres de ser-hi, en Josu va marxar per a estar-se a casa d'una amiga seva a Hong Kong ciutat, i això va propiciar un cert alentiment del tempo. Dissabte el vaig passar pràcticament tancat, treballant en els meus projectes (que havia deixat una mica de banda i necessitaven posar-se al dia) i descansant per al dia següent, que havia quedat amb la Suki per anar a fer un tomb per Hong Kong, i fer de turista per unes hores... Sí, als viatgers també ens agrada veure monuments molt de tant en tant. Havia quedat amb ella a les 9:30 del matí, a la sortida C de l'estació de MTR de Fan Ling. Des d'allà vam agafar la East Rail Line i varem combinar trens fins a l'estació de Che Kung Temple. La Suki va procurar que durant tot el dia mengés tota mena de menjars típics de la zona, i s'ha de dir que el menjar era d'allò més bo. Vam menjar-nos un eggtart (una mena de pastisset amb ou batut amb sucre fet al forn, que em va agradar a mi i tot de lo bo que era, i no m'agraden els ous). La primera visita del dia, un temple xinès. La gent s'acumulava al voltant d'una mena de pèrgola, en un ambient d'incens, fum, i el so de tambors, que provenia dels supersticiosos que els feien sonar per a tenir bona sort. Dracs, fum, estàtues de guerrers i vermell per tot arreu, la cosa començava a prendre color de Xina autèntica (que es pugui trobar a Hong Kong), i era només l'aperitiu. El plat fort va ser sens dubte, el de color groc i negre :). Ben a prop del temple hi havia un museu, el 'Hong Kong Heritage Museum'. A dintre m'esperava quelcom que ni intencionadament hagués pogut millorar. Una exposició sobre Bruce Lee. Un dels meus ídols de tota la vida, que sempre m'ha inspirat per la similitud de maneres de pensar i les perspectives amb les quals va apreciar, i aprecio, la vida. Estar difunt mai va evitar que el considerés un mentor. Però més que les similituds, admiro la seva capacitat d'aplicar la seva filosofia i el seu mètode malgrat qualsevol cosa. Era un home petit que va viure només segons els seus principis i valors, i així va triomfar. Es va forjar a sí mateix com a un drac, una llegenda. En tal exposició vaig poder veure cartes escrites per ell dirigides a la seva família, tota mena de merchandising promocional de les seves peŀlícules, i quelcom encara més interessant: la seva bibliografia personal. No em refereixo als llibres que va escriure, sinó als que va llegir. Va ser increïble poder descobrir un trocet de la seva vida més personal, trobant-hi afinitats com l'interès per l'astronomia o els llibres de psicologia.

Més tard, la Suki em va duur a Hong Kong centre per a visitar el famós mercat de Monk Kok Street. Us podeu imaginar la típica imatge de mercat atapeït, ple com un ou de gent, tant turistes com venedors ambulants i establerts, que oferien als transeünts 'copy watches' o 'tailormade suits'. Crida bastant l'atenció que algú t'ofereixi fer-te un vestit a mida pel mig del carrer... O això vaig pensar jo. La Suki em va dur a un restaurant d'un dels carrers coŀlindants, sempre procurant anar a llocs genuïns, evitant els reclams per al turisme. Era l'avantatge d'anar amb un local, i m'encantava poder veure la vida a Hong Kong, des de dins, em permetia experimentar els pocs vestigis tradicionals d'una ciutat on poc n'hi quedava d'això. Després de dinar vam anar cap a la zona del TST, on vam passejar per l'"Avenue of Stars", i vaig poder gaudir de les vistes de Hong Kong Island a l'altra banda de la bahía, o presentar els meus respectes a l'estàtua feta en honor a Bruce Lee. Després de quedar satisfet amb aquests tasts de la gran ciutat i pensar que en tenia més que suficient, la Suki tenia preparades les postres per acabar de fer un dia fantàstic. Vam agafar el ferri a través de la bahia, per a creuar fins a l'illa i pujar a 'The Peak'. Es tracta de la zona més alta de l'illa, i hi ha un mirador des del qual es pot veure tota la ciutat al nord, tant l'illa com el continent. Allà vàrem fer temps fins que es va fer fosc, i vam poder veure, malgrat la boira, l'espectacle lluminós de la gran ciutat asiàtica. Cadascuna de les llumetes que els habitants de les oficines i llars dels grans edificis tenien enceses de nit, contribuïen, probablement amb la inconsciència dels primers, al panorama de postal que els meus ulls presenciaven amb la mirada mig perduda mentre reflexions afloraven al cap. No podia pensar en una millor manera de dir adéu a la gran ciutat, un desenllaç d'allò més adient. De tornada a Fan Ling, la Suki es va oferir a dur-me en cotxe fins a la granja, ja que l'últim mini-bus que anava cap a Hok Tau Wai havia sortit a les 20:00... Sí, així de remot era el lloc on m'estava. No li podré agraïr suficient aquell dia a la Suki fins que no vingui un dia a visitar la meva terra. Ja friso per tornar a veure la meva amiga i poder-li tornar el favor ensenyant-li la meva llar mentre ens posem al dia de les nostres vides.

Els últims dos dies a la granja van passar bastant de pressa. Em va tocar netejar i arreglar el canal que utilitzaven per a regar els horts. No havia estat gaire ben plantejat i, amb el pas del temps, havia acumulat esquerdes per on es filtrava l'aigua, apart que necessitava fer-s'hi una neteja per a treure fulles. També vam aprofitar per a buidar una petita bassa artificial que tenien per a acumular aigua i així netejar-la. Vaig treballar colze amb colze amb el senyor Wu, i en Flavio, un dels nois que havia conegut, company d'en Kenny, va venir a donar-nos un cop de mà una tarda, cosa que vaig agraïr sobretot des del punt de vista de tenir companyia altre cop. El dia que vaig marxar de la granja no vaig voler despedir-me malgrat l'Alex m'ho va proposar. Era massa dolorós, ja no tansols la despedida, sinó no poder expressar en el seu idioma com n'estava d'agraït per aquells dies a la granja. Vaig dir adéu a l'Alex però, i com sempre, vaig aixoplugar-me en la promesa de que tornaria a visitar-los, i així poder negociar amb a la meva ànima una tregua per aturar el dolor de marxar.

I el dimecres d'aquella setmana vaig marxar. De bon matí vaig agafar el minibus de tornada cap a Fan Ling, i allà, esperant a l'andana, rebo un missatge que em fa sentir el vertader dolor de marxar.

-Et pots quedar, si us plau? Sé que és impossible, però sentia que ho havia de preguntar...L'emoció i la tristesa van explotar per dins meu, molt aprop del cor, i van empènyer llàgrimes que van brotllar als ulls mentre el tren ja s'acostava a l'andana. Mentre s'aturava pensava en com aquest viatge havia excedit de manera increïble les meves expectatives. El motiu de l'anada s'havia esvaït completament els primers dies, però ben aviat el sol havia tornat a sortir i m'havia donat moltes més raons per a no tornar, de les que m'havia pensat que tindria. En Josu m'esperava a la ciutat per a compartir un dia passejant i gaudint de temps lliure plegats. Una mica de turisme sa, una bona caminata per a comprar unes postals decents, un fart de riure per a comprar una camisa tradicional xinesa... Un desenllaç digne per un viatge increïble. Estic molt content d'haver conegut en Josu. Les persones apareixen en la vida de manera aleatòria podem pensar, però jo sé que la nostra trobada no va ser casual. I mentre ens feiem costat en el moment difícil, i havíem treballat, viscut, menjat, discutit, però sobretot rigut molt junts, s'havia forjat una amistat molt especial. I en ella hi vaig trobar un referent més, un altre profeta enviat a la meva vida per fer-me saber que hi ha altres maneres, que hi ha altres punts de vista, que hem de creure en els nostres somnis com si fossin realment el nostre destí, i no parar fins a realitzar-los.

Li haig d'agraïr que fins al moment final va ser allà per a salvar-me, inclús agafant un taxi per a dur-me la jaqueta que em vaig deixar a l'aeroport. Així vaig conèixer en Billy. Un basc, un català i un hong konès, sembla d'acudit, els tres independentistes vam gaudir d'un bon sopar mentre parlàvem de política i de viatges. I altre cop va ser hora de despedir-me'n, i altre cop no vaig trobar les paraules per dir-li tot el que havia significat la nostra aventura plegats. Estic molt impacient per que arribi el dia que els nostres camins es tornin a trobar i li pugui explicar mil anècdotes i poguem recordar els dies a la granja de Hok Tau Wai, barallant-nos amb feines brutes i pesades mentre discutíem sobre com realitzar-les...